Nou trasllat

Després de més d'un any d'haver migrat de Blogspot a Blocat he decidit fer el camí invers. Si bé sempre m'ha semblat una gran iniciativa, amb possibilitats interessants, al final la mala qualitat del servidor ha fet que em decidís a canviar d'aires. A partir d'ara em podreu seguir a http://nindins.blogspot.com

No tancaré aquest blog, ja que sempre pot haver algú que pugui anar a espetegar aquí. Gràcies Blocat i a reveure!

[@more@]



Comentaris tancats a Nou trasllat

Tomet per la Comarca (VII)

Ara fa tres anys que cada 25 de Desembre enlloc de quedar-me a casa rodejat de l'escalfor familiar opto per agafar el cotxe i anar a voltar. Aquesta vegada a més m'acompanyava un vell amic.[@more@]

Enguany vaig decidir visitar Os de Civís, un poble peculiar: malgrat pertanyèr a la comarca de l'Alt Urgell per arribar-hi cal passar per Andorrr. Just passat Sant Julià cal agafar una carretera a mà esquerra que s'enfila amunt amunt.
Malgrat que hi havia pujat de petit pràcticament no el recordava. Em va semblar que tenia dues cares. Una, la de l'entrada del poble, turística i amb força caliu. L'altra, la dels carrers, més freda, tranquila i solitària.

Després de voltar els carrers, xafar neu i arribar fins l'església de Sant Pere vam decidir arrodonir la tarda fent un café en un dels hotels del poble. Vam sortir d'allí que ja era fosc, mentalitzats per esgotar el que ens queda de vacances i aguantar quelcom pitjor que el fred: exàmens!

Bon any a tothom! 

 

 
 
 
 
 
Més fotos a: http://www.flickr.com/gp/21528119@N06/as68P6 
 

 

 



2s comentaris

Èric i l’Exèrcit del Fènix a la Seu d’Urgell

Aquest dijous dia 6 de Desembre, a les 19h, es representa a l'IES Joan Brudieu de la Seu d'Urgell l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix".[@more@]

Com suposo que sabreu l'Èric és aquell noi de 14 anys que va ser acusat de terrorisme per enviar correus electrònics a una empresa per demanar l'etiquetatge en català. Mare meva la justícia espanyola…

Així doncs ja sabeu, si voleu passar una bona estona, aquest dijous a les 19h a l'Institut.
Per cert, enhorabona a la gent d'Òmnium aquí la comarca, que darrerament estan ben actius.

 

 

 

 

 



3s comentaris

Entrevista a l’equip de Ràdio Seu

L'any 1985 començava a emetre a través de les ones pirinenques Ràdio Seu. 22 anys després el projecte ha esdevingut un element clau en el dia a dia de la nostra ciutat. Aprofitant el llançament de la plana web de l'emisora vaig creure oportú fer una entrevista a les persones que amb esforç i passió han fet possible Ràdio Seu.
Us deixo l'entrevista amb la Glòria Gonzàlez, la Marta Pujantell i l'Ignasi Cervera. Us ben asseguro que hi ha respostes d'allò més interessants.

[@more@]

 

Què és per a vosaltres Ràdio Seu? Com neix aquest interès per dirigir una ràdio a la nostra ciutat?

RàdioSeu és una manera de fer entendre i fer arribar a la gent allò que passa a la Seu i comarca. És sentir el batec d’aquest magnífic indret i informar de tot el que interessa a l’Alt Urgell i a un territori que creix i que busca el reconeixement com a àrea específica: l’Alt Pirineu. RàdioSeu és, a més, participació. Va néixer de la inquietud d’un grup de joves i es va materialitzar el 1985. L’objectiu era passar-s’ho bé i posar a l’abast de tothom les ones per fer sentir la seva veu. La bona acollida de la ràdio municipal entre els urgellencs (hi havia més de 200 col.laboradors), va fer que l’Ajuntament es decidís a consolidar-la. I fins ara. S’ha anat alimentant de la il.lusió, i, poc a poc, s’ha anat també professionalitzant, intentant no perdre el seu esperit inicial.

És obvi que la ràdio municipal té uns trets diferencials respecte la ràdio d’àmbit nacional; quins creieu que són els aspectes més importants en una ràdio local? I quins són els valors que s’han intentat transmetre des de Ràdio Seu?

Tot i que el panorama comunicatiu cada cop està més segmentat i especialitzat, RàdioSeu juga amb la carta de la diferència: la proximitat. Cap altre mitjà més gran, per més recursos econòmics que disposi, pot acostar la ràdio a la gent de la Seu i comarca com nosaltres, ja que la cobertura més àmplia difumina els continguts. D’altra banda, la nostra emissora és per sobre de tot un servei públic de tots i per a tots, i vol aprofundir en els valors, en la varietat i la riquesa lingüística del Pirineu, en les tradicions i la gent d'aquí. La nostra emissora pretén ser una ràdio propera amb una programació atenta a la informació local de la Seu, l'Alt Urgell i el Pirineu. Alhora, ens plantegem incidir en la formació i entreteniment dels oients. I no oblidem que un dels nostres objectius és potenciar-nos com a opció per mostrar als més menuts el funcionament d’un mitjà de comunicació i esdevenir una escola de professionals.

Han estat 20 anys de feina apassionada i dedicació a la ràdio però també de dificultats, imagino. Amb quins entrebancs o inconvenients us heu trobat a l’hora de dur a terme la vostra tasca?

Sobretot inconvenients tècnics, ja que pel que fa al nivell humà, per sort, comptem amb una plantilla de col.laboradors impagable. Una ràdio, encara que sigui local, requereix d’una important infraestructura i sovint, en alguns aspectes, RàdioSeu ha hagut de tirar endavant amb més imaginació que no pas mitjans. Els problemes es van solucionant mica en mica, però sempre queden coses per millorar a nivell tècnic.

Dels nombrosos projectes que heu engegat des de el vostre estudi, quin ha estat el més ambiciós? Algun repte de futur?

Dels darrers temps, sens dubte, la plana web (www.radioseu.cat). Feia molt temps que l’havíem proposat i l’excel.lent rebuda que ha tingut, amb un nombre de visites que no para de créixer, demostra que valia la pena posar-la en marxa. A més a més, ha ajudat a rejovenir el perfil d’oients de RàdioSeu. I ens permet que ara RàdioSeu es pugui sentir des de qualsevol punt del Pirineu, de Catalunya i del Món, de manera que molts urgellencs, des d’universitaris fins a treballadors que viuen a l’estranger, ens sintonitzen lluny de la Seu.
   De cara al futur, el principal repte és el trasllat al centre de la ciutat. Crec que des de fa anys hi ha unanimitat a la Seu en aquesta necessitat, i esperem que algun dia es reflecteixi. A Castellciutat hi estem molt bé, però per lògica una ràdio local ha de ser en un lloc cèntric i visible. De fet, és un doble comentari que coincideixen a fer-nos de manera espontània tots els convidats que venen a la ràdio.

Què comporta un contacte permanent amb el que passa a la Seu? Serveix per descobrir noves facetes de la ciutat i de la seva gent a priori desconegudes?

El creixement de la ciutat ha provocat que, segurament, les noves generacions no coneguem ni una mínima part de la història de la ciutat. El ritme de vida actual també ens aboca a viure ignorant el nostre entorn i obviant activitats i propostes ciutadanes que abans eren un reclam. Nosaltres podem dir que som uns privilegiats perquè en aquest aspecte la feina ens aporta molta informació i ens posa en contacte amb els urgellencs i urgellenques més actius. Són moltes les persones que treballen de forma altruista per la ciutat. La ràdio, a més, té un altre avantatge: ens acosta als oients, ciutadans que comparteixen l’interès per la Seu, la comarca i el Pirineu. Tanmateix, no sempre és fàcil ser periodista en un lloc petit i cal ser molt respectuosos i plurals en el tractament de les notícies.

Només cal mirar l’apartat de col•laboradors per veure que Ràdio Seu la configuren molts urgellencs i urgellenques. Donar  l’oportunitat als ciutadans/es de ser partícips de la seva ràdio és un dels secrets del seu èxit?

RàdioSeu es va plantejar des dels seus inicis com una finestra oberta als urgellencs i urgellenques i a les seves inquietuds i propostes. Aquesta és l’essència de l’emissora i el seu tret diferencial. A RàdioSeu des de sempre s’ha apostat pels col.laboradors i la nostra ràdio forma ja part de la vida de bona part de les llars de la ciutat. Tothom, qui més qui menys, té un familiar o coneix algú que l’ha viscut en primera persona. Cal tenir en compte que en un moment en què hi ha un proliferació excessiva de mitjans de comunicació, les ràdios locals han estat les úniques que han gaudit a l’alça de la confiança dels oients. Han estat un revulsiu a la globalitat i una via alternativa per mantenir la identitat, i això ho ha fet possible, precisament, que la gent que hi ha participat se l’ha fet seva.

Sens dubte Ràdio Seu és un projecte pioner al Pirineu; sembla ser però que la muntanya és un territori força oblidat pels mitjans. Quin paper poden jugar les noves tecnologies a l’hora de trencar l’aïllament històric que pateixen les comarques del Pirineu?

Les noves tecnologies trencaran barreres si s’implanten d’una vegada per totes. Hem de pensar que encara hi ha moltes zones sense un bon accés a Internet. Si les administracions compleixen amb els seus compromisos la xarxa obrirà un ventall de possibilitats periodístiques que fins ara s’havien descartat per una qüestió econòmica. El fet que hi ha poca gent i pocs ingressos publicitaris ha frenat fins ara l’interès empresarial. La futura vegueria requerirà de mitjans que treballin per unir la gent i compartir preocupacions i demandes, que molts encara desconeixem que són comunes.

Mirant més a nivell global, al vostre parer quines són les amenaces que ha d’afrontar avui dia el món del periodisme?

A nivell dels propis periodistes una de les amenaces, com en d’altres feines, és la precarietat. Deixant de banda els presentadors famosos que tothom coneix, hem de dir sense embuts que al nostre país la feina de periodista està en general mal pagada, tenint en compte el nivell d’estudis, d’especialització i de cultura general que s’exigeix actualment. El fet que els estudis de Periodisme s’hagin posat de moda ha fet que hi hagi més oferta que demanda laboral i ha afavorit l’aparició de molts mitjans, alguns amb pocs escrúpols, que s’aprofiten d’això sense que ni els governs ni els sindicats hi posin fre.
  A nivell global, la principal amenaça és la supeditació als interessos econòmics, més que no pas als polítics. Perquè, al cap i a la fi, actualment hi ha empreses que tenen tant o més poder que els propis governs, des del nivell local fins al mundial. Moltes multinacionals inunden els mitjans de comunicació amb publicitat, o bé en són directament accionistes, perquè així es garanteixen que en aquells mitjans mai no es parlarà de les seves estratègies més desagradables, o bé se’n parlarà de manera molt tèbia. Com per exemple, la persecució que ha dut a terme una coneguda empresa elèctrica espanyola contra els indígenes maputxes, la complicitat de moltes empreses famoses en el finançament de conflictes armats, la pressió d’algunes entitats financeres perquè no se suprimeixi peatges a Catalunya, o el fet que algunes marques de roba esportiva exploten menors en països poc desenvolupats. Molts periodistes saben que s’hi juguen la feina si citen alguna notícia negativa sobre empreses amigues del mitjà on treballen.

20 anys no són pocs; certament la realitat d’avui dia té poc a veure amb aquella que us vau trobar en el moment de començar. Quins canvis s’han produït, i quins heu viscut, en el món dels mitjans de comunicació?

Tots els inicis són durs però ni ho pensàvem, llavors. Intentàvem informar i entretenir la gent de la Seu i no ens paràvem a pensar en els mitjans “rústics” que empràvem: connectàvem un radiocasette de casa per fer sonar la gravació que calgués; treballàvem amb dos plats de discos una mica atrotinats, que si no ploraven per aquí, ho feien per allà… Però va arribar el CD! Quin gran invent! I el canvi de taula de so! Estàvem com  nens amb sabates noves. I després va arribar l’ordinador, que et facilitava la feina (o l’endarreria, segons el dia). Ja sabem que les noves tecnologies, quan funcionen van molt bé, però quan fallen, tots a córrer! Recordem també les connexions telefòniques rudimentàries, amb so de llauna inclòs, i el fet que durant els programes especials d’eleccions o de Fira o de Festa Major no hi havia telèfons mòbils i fèiem servir uns ‘talkis’, que quan portaven 3 hores en marxa, treien fum (literalment!). El canvi d’unitat mòbil també va suposar una millora important per dur a terme la nostra feina. Podíem emetre amb qualitat des de qualsevol lloc de la Seu.
   En definitiva, totes les evolucions són sempre per anar a millor. Ara, el que ens agradaria, però, és el canvi d’ubicació. Tant de bo que aconseguim baixar aviat a la Seu, amb tot el material nou de trinca, per així superar les limitacions tècniques actuals, i estar en un lloc més cèntric.

Ja per acabar, quina és la notícia que us agradaria poder difondre algun dia a través de les nostres ones?

Una notícia tan simple com que en aquest país la majoria de gent tingui un salari que li garanteixi poder tenir un habitatge digne, cuidar dels seus fills o familiars i assegurar-se una jubilació decent. Aquelles coses essencials que sempre s’han considerat de sentit comú però que ara mateix no estan gens clares per als joves. I la Seu no n’és una excepció.

Fins aquí l'entrevista. Vull expressar el meu agraïment a tots tres no sols per accedir a contestar les preguntes,sinó també per fer-ho de forma tan extensa. Crec que cal a més felicitar-los per la plana web. Sense dubte ,i com diuen a l'entrevista, un dels projectes més exitossos que a més ens permet a aquells que som lluny de les nostres muntanyes sentir-les una mica més aprop. Ànims i a seguir endavant!

Comentaris tancats a Entrevista a l’equip de Ràdio Seu

Tornant enrere

Feia força dies que no deixava res escrit. Suposo que entre la feina de la uni i la mandra he anat ajornant això d'escriure.
La veritat és que darrerament he pensat força; aquest curs, nou en diferents aspectes, m'està fent reflexionar bastant. Una de les coses sobre la qual he barrinat ha estat la rapidesa amb que passa el temps i els canvis que es van produint mentrestant. Mil i una històries que semblen d'ahir però que tenen ja anys.
[@more@]

No sempre és bo viure dels records però fa no gaires mesos li deia a un bon amic que això de tornar enrere pot ser degut a que el present i potser el futur no conviden a ser gaire optimistes. No sé si ben bé és així…En tot cas el que és segur és que a les meves esquenes (imagino que com tothom) deixo incomptables moments, acompanyats i en solitud, que de tan en tan ajuden a esvair-se i també a esperançar-se per repetir-los.
Tot això no vol dir que el dia a dia no m'ofereixi motivacions però suposo que a mida que ens anem "fent grans" costa més veure les coses amb els mateixos ulls de quan en teníem 15 o 16. 

Però fa dues setmanes que vaig començar a pensar que potser el que realment marca la diferència és que també canvien aquells i aquelles que formaven part de les nostres històries, i ho fan a un ritme vertiginós. Pensar-hi fa tornar enrere, als bons moments que van anar dibuixant la idea de cada persona dins nostre. Així doncs, d'una forma o una altra aquests records ens donen equilibri i sense que ens n'adonem també configuren poc a poc la nostra forma de ser crec.

I tota aquesta divagació arran d'una tassa de te a casa d'un bon company a qui feia uns mesos que no veia el pèl…
Potser hauria d'anar recuperant l'escalfador d'aigua haviam si així vaig recuperant inspiracions jeje
Salut i fins la propera.

2s comentaris

World Press Photo

Ahir a la tarda vaig acosta'm al Centre de Cultura Contemporània de Catalunya a visitar l'exposició itinerant del World Press Photo, el concurs de foto-periodisme més important del món.[@more@]

Hi havia exposades totes les fotos guanyadores, un bon fart per cert. Realment impacta i recomano a tothom que tingui mitja horeta lliure que s'hi acosti i gaudeixi de les imatges, entre d'altres coses un retrat força fidel dels diversos conflictes i esdeveniments que han passat i desgraciadament encara passen avui dia al món. Ho trobareu tot una mica més detallat en aquest post del blog del Pep Farràs, gràcies al qual vaig saber de l'existència de l'exposició.

 

Comentaris tancats a World Press Photo

Inauguració del Casal Popular de l’Alt Urgell

El proper 20 d'Octubre s'inaugura el Casal Popular de l'Alt Urgell. Després de molt, molt de temps esperant per fi és una realitat. Aquí us deixo el comunicat de la inauguració i el cartell de la diada amb els actes previstos. Salut i cultura popular![@more@]

 

Comunicat del Casal Popular de l’Alt Urgell,

 

INAUGURACIÓ DEL CASAL POPULAR

 

“Ningú no et pot donar la llibertat. Ningú no et pot donar la igualtat, la justícia o res més. Si ets un home, has d’agafar-la.” Malcolm X

 

Avui inaugurem el Casal Popular de l’Alt Urgell, un espai que ha de crear i dinamitzar una base social de l’esquerra independentista a la comarca. El Casal Popular neix de la mà de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell (Cajei) i la CUP de la Vansa i Fórnols, que l’han impulsat, fent-ne partícips a diferents persones que han cregut en la necessitat d’aquest espai. Esperem però que cada cop siguem més les persones, organitzacions i col·lectius que participin del projecte.

 

El projecte del Casal Popular neix per tal d’aglutinar totes les persones crítiques i inquietes, de fomentar l’autoorganització i l’aparició d’organitzacions i col·lectius transformadors; neix per a facilitar un espai per a que es reuneixin, muntin actes i s’autogestionin. Ha de ser una eina en mans de les persones independentistes, anticapitalistes, internacionalistes, ecologistes, feministes, que fomentin la cultura popular, sindicals, antirepressius i un llarg etcètera.

 

Un altre objectiu del Casal és el d’oferir una alternativa a l’oci consumista imposat pel capital i recolzat per les institucions, un oci que aliena i individualitza el poble.  Davant aquest oci consumista contraposem un oci que fomenti l’esperit crític, l’implicació amb l’entorn, que fomenti les relacions i teixits socials, que ens faci persones més lliures. Un oci no limitat a la festa i que contingui activitats formatives com a xerrades, passis de vídeo, exposicions, premsa i biblioteca alternativa, debats, etc.

 

Ens ubiquem al casc antic i la implicació i transformació d’aquest serà també un compromís nostre tot donat suport a les iniciatives veïnals i mirant d’esdevenir també un dinamitzador en aquestes. Somiem en un barri participatiu, viu i combatiu, un barri solidari i integrador, i tot i que el sistema polític actual ho dificulti, dedicarem esforços per fomentar l’autoorganització i la participació veïnal.

 

El Pirineu és també un signe d’identitat del Casal. Només mitjançant  la integració de les persones amb el seu entorn,de l’arrelament a la cultura popular del territori, podem ser realment lliures. Una cultura feta des del poble i per al poble, que uneix  la diversió i les relacions socials amb la transmissió de tradicions i experiències passades, que ens han fet ser i ens permetrà seguir sent. Una altra raó doncs que ens mou a impulsar el Casal Popular és l’estima pel nostre territori, el seu patrimoni i les seves tradicions. És aquesta idea en definitiva la que volem compartir, estendre i potenciar.

 

És des d’aquest projecte que emplacem al conjunt de la societat a organitzar-se i lluitar, contra totes les opressions i mancances de la nostra societat, per la llibertat del nostre poble, de les persones, dels col·lectius. Volem que el Casal, un exemple d’autogestió que tot just ara encetem, serveixi per renovar il·lusions i carregar d’esperança a totes les persones que havien deixat de creure possibles els seus somnis. El moment és ara, si somiem i lluitem tots junts, poc a poc deixarà de ser somni per a ser realitat.

 

 

Visca la terra!

Casal Popular de l’Alt Urgell

 

 
 

 

 

Comentaris tancats a Inauguració del Casal Popular de l’Alt Urgell

Jo també cremo la monarquia

Aquestes últimes setmanes han estat d'allò més incendiàries. Tot comença a Girona, en motiu de la visita del rei Joan Carles a la Universitat. Una concentració de l'esquerra independentista en contra de la seva presència acaba amb la crema d'un retrat del monarca i la seva dona.[@more@]

Portada de diaris l'endemà, l'Espanya cavernícola rep amb indignació la crema del retrat.

Poc després la fiscalia ordena al dinoSaures l'identificació dels dos autors de la crema. La cosa acaba amb Jaume Roura i Enric Estern declarant a l'Audiència Nacional. Aquesta és l'espurna que encén la flama i mai millor dit ja que arreu del país s’estén la crema d’imatges del rei en solidaritat amb els dos represaliats. Moltes persones surten al carrer i cremen novament, a cara descoberta, retrats del cap d'estat espanyol.
La classe política catalana ràpidament condemna la crema, demana respecte per les institucions i un cop més respon amb covardia a la situació. De mentres a les Espanyes s'atipen de criminalitzar el rebuig popular a la monarquia, a defensar a ultrança el monarca i a denunciar la "batasunització" que segons ells, s'està produint a Catalunya.
Jo el que volia era comentar una mica tot això i deixar en l'aire alguna que altra reflexió.

En primer lloc, les cremes, sobretot en un principi, s'han defensat recorrent a la llibertat d'expressió. Jo crec que és un error; bé un error a mitges. Des del meu punt de vista la crema s'ha de prensentar com un acte de desobediència envers unes institucions imposades, hereves del franquisme i no com un simple exercici de llibertat d'expressió. No crec que ningú cremi un retrat del rei perquè si, sinó que ho fa per mostrar el seu rebuig a la figura del rei i al que representa. I no cal amagar-se’n, al contrari cal dir-ho amb orgull. Si una cosa és injusta, és legítim saltar-se la legalitat per denunciar-ho.

Estic força content de les alarmes que s'han encès i dels debats que s'han obert arran d'aquesta polèmica. Comença a preocupar que la gent comenci a expressar públicament allò que durant anys s'ha volgut amagar i també comenci a posar en dubte qüestions tabú com la figura del rei.
Els polítics espanyols s'afanyen a defensar la figura del rei com a garant d'estabilitat i el seu paper vital en la transició. Quan sento això el que penso és que a Espanya hi ha un problema molt gran i és el fet de que hi ha una part important dels espanyols que ,més que acceptar la "democràcia" de l'estat, la toleren amb la condició que hi hagi el rei al capdavant per garantir una sèrie de mínims tocs "nacionals". Si acceptar que 30 anys després no es pot anar més enllà dels acords de mínims de la Transició no és reconèixer la legitimitat dels franquistes a condicionar el present que algú em digui que ho seria. L'any 75 es deia que estaven a l'aguait i que no es podia demanar un canvi de cop. En 30 anys no han revisat res d'aquell pacte de circumstàncies; o bé les circumstàncies són les mateixes o bé molta gent dóna per bones coses en contra de les quals suposadament va lluitar durant tot el franquisme. O potser totes dues coses…

D'altra banda m'agrada que n'hagin fent tan ressó mediàtic perquè, molt que els pesi als nostres botiflers, d'aquesta manera s'està fent publicitat gratuita a l'esquerra independentista, cosa que durant anys aquí casa nostra han volgut impedir per tots els mitjans. Diuen que per culpa nostra es dona una imatge radicalitzada de Catalunya. Jo crec que per ser més exactes es dóna una imatge de en quina línia avança el jovent organitzat als Països Catalans. Poder no els hi agrada, però crec que és conseqüència d'una situació que ells han ajudat a mantenir. A part i com deia abans s'han obert debats: que si Espanya es trenca, que si hi ha una radicalització a Catalunya…És aquí quan els espanyols expressen sense complexes el seu espanyolisme ranci i posen de manifest que amb ells és impossible arribar enlloc, que cal avançar pel dret. Sincerament, qui després d'escoltar 5 minuts d'aquests debats continui pensant que és possible regenerar Espanya és un ingenu.

Per últim tot el que ha passat també ha servit per desemmascar alguns hipòcrites. S'ha vist com aquells que presumien de republicans (Saurons i ERCs) votaven al Parlament una moció a favor del respecte a les institucions espanyoles i renegaven dels qui expressaven sense complexos el seu rebuig a la monarquia. Tard o d'hora s'acaba veient on acaben els seus principis: a la poltrona. Després intenten presentar-se com l'alternativa o com el jovent independentista….
Sigui com sigui i si bé  és cert que hi haurà gent a qui haurà fet mal d'ulls tanta flama tot això haurà servit per fer visible una sèrie de projectes, de moviments que fins ara han intentat amagar.
I pel que fa a la caverna ja ho diuen: "si ladrán, senyal de que cabalgamos"

1 comentari

Vinyes verdes vora el mar

Dels molts racons que tenia (i tinc) pendents de conèixer els territoris de la Catalunya Nord eren uns dels que més m'atreien. El passat divendres vaig poder per fi i després de molts mesos esperant-ho redescobrir aquesta part del nostre país, tant propera i al mateix temps tant oblidada. Dic redescobrir perquè ja hi havia passat força vegades de petit per aquelles carreteres i els paisatges no m'eren extranys; ara bé no era pas conscient del que representen ni de la història que amaguen. Us intentarè explicar una mica com ho vaig veure tot plegat.

[@more@]

El viatge no el vaig fer pas sol; més aviat jo feia d'acompanyant d'un bon amic que coneix bé tot aquell territori. Partíem de bon matí i amb un petit esborrany del que volíem veure però tot plegat era una imatge força difuminada, on Perpinyà i el mar eren els únics colors que veiem clars.
Ben aviat vaig recordar els viatges en cotxe fins a Bruse·les i aquells revolts del coll de la Perxa que tant odiava de petit. Dos castells, els de MontLluís i Vilafranca de Conflent, que ens recorden el passat bèlic d'aquestes contrades i a mi també un cop més la ruta cap a Bèlgica.
Poc després de passar Prada de Conflent la nostra primera parada, per estirar una mica les cames i satisfer la curiositat: Eus. Un d'aquells pobles que no deixa indiferent; amb una vista privilegiada del Canigó, Eus s'enfila turó amunt, coronat per l'esglèsia de Sant Vicenç.Free Image Hosting at www.ImageShack.us Ens van sorprendre sobretot dues coses: no trobar ningú del poble pels carrerons (cada un més enfilat que l'anterior) i el fet de que tots els carrers conservaven exclusivament la nomenclatura catalana. Vam estar uns minutets per gaudir de la vista que hi ha de Prada, el Canigó i la plana d'arbres fruiters i apenes uns segons per comprovar que l'esglèsia era tancada; definitivament aquell dia no ens hi esperàven així que vam reprendre la ma
rxa.

 

 

Free Image Hosting at www.ImageShack.usFree Image Hosting at www.ImageShack.us

 Un cop arribats a Perpinyà vam anar directes cap al castellet, símbol de la capital de la Catalunya Nord. Actualment el seu interior conté un museu de les tradicions i la cultura popular catalanes; lamentablement fora oneja, junt amb la senyera, un símbol que l'hi és al·liè: la bandera francesa.
Després d'aquest petit disgust vam enfilar cap al barri de Sant Jaume, el barri gitano, un dels pocs on encara es parla català. Em vaig quedar decepcionat ja que malgrat que les àvies gitanes ens entenien amb prou feines deixaven escapar algun mot en català. Senyeres en vaig veure forces pel c
arrer peròFree Image Hosting at www.ImageShack.us de sentir enraonar en la nostra llengua, poc. Tot plegat em va donar la sensació que els francesos han dut ha terme una colonització silenciosa i a Perpinyà han permés que quedèssin els símbols històrics per maquillar-ho i amagar l'afrancesament cultural que han dut a terme, arraconant la llengua i l'identitat catalanes.

Novament en ruta vam dirigir-nos a Argelers, en el passat testimoni cruel de l'exili republicà, avui dia poble turístic amb poc atractiu. Em va sorprendre no trobar cap recordatori en homenatge a la memòria de tots aquells refugiats que van passar fred i gana en aquelles platges, oblidats pel govern francès. Més vergonya, si cap, per a ells.
Pocs Kms i per fi la mar, tan esperada pel meu company de viatge. L'escenari no ens era nou ja que ambdós ja haviem estat a Cotlliure abans. Però aquesta petita vila té alguna cosa que enganxa i cada nova visita és com la primera; la vista del castell reial, la torre de Madeloc i les dues petites platges ens van captivar una altra vegada. Cotlliure té un aire bohemi i romàntic, molt fàcil de percebre en els carrers propers a la platja malgrat que l'invasió turística comença a embrutar-lo una mica. Si no hi heu estat mai aneu-hi, a poder ser amb bona companyia.

Free Image Hosting at www.ImageShack.usFree Image Hosting at www.ImageShack.us

Amb l'estomàc ple vam fer l'última guaitada  i a seguir. Ja sols quedaven tres pobles en la nostra agenda: Port Vendres, Banyuls i Cerbera.
Dels dos primers el que més destaco és l’afrancesament profund que es fa evident passejant una mica per la vil·la; a Cerbera per contra encara vam poder sentir un grup de padrins i padrines aprofitant l’ombra de la plaça per fer-la petar en català.
Però de tot plegat hi ha una cosa que, amb diferència, destaca per sobre de les altres i que crec era el veritable objectiu d’aquest viatge: les vinyes arran de mar. Tots aquells paisatges em van recordar el gran poema de Josep Maria de Sagarra, “Vinyes verdes vora el mar”; realment els versos reflecteixen el que veien els nostres ulls i només per veure aquest contrast el viatge ja val la pena.Free Image Hosting at www.ImageShack.us

Vam tornar cap a casa amb la sensació d’haver vist el que buscàvem però conscients que tot plegat sols havia estat un tastet del molt que hi ha per descobrir. Refent el coll de la Perxa mirava el paisatge i mirava de treure conclusions. La primera cosa que m’ha quedat clara és que la Catalunya Nord és una part del país tocada (qui sap si de mort) i profundament afrancesada. Però no puc dir que ens l’han robada; no val a queixar-se quan som nosaltres els primers que els hem abandonat, quan la gent d’allà dalt que lluita per defensar l’identitat catalana veu com els d’una mica més al Sud els tenen en l’oblit més absolut. La segona és òbvia, cal tornar-hi, conèixer i entendre més; i hauria de fer-ho com més gent millor. Llavors potser algun dia si que ens escoltarien quan diessim  allò de que “de Salses a Guardamar…”…

Comentaris tancats a Vinyes verdes vora el mar

Després de la moguda (II)

Continuant l'anterior post passo a comentar una mica com han anat les eleccions municipals a l'Alt Urgell. Ara per ara i perdoneu el centralisme, parlaré sobretot de la Seu.[@more@]A banda de l'esmentada abstenció, característica d'aquestes eleccions, vull destacar el fet de que per 2 vots, dues persones, la candidatura de la CUP al terme municipal de la Vansa i Fórnols encapçalada per Dani Tarrés no ha resultat guanyadora. L'alcaldia doncs va a parar al grup d'independents. Realment una llàstima ja que hem estat molt a prop de fer un cop d'efecte inèdit fins ara a la nostra comarca.

A la Seu hi han hagut canvis; tot i això no sé pas si hi ha hagut alguna previsió que l'hagi encertada de ple. N'hi havia moltes i és que unes municipals no obeeixen a cap tipus de lògica electoral ja que la gent vota molts cops la persona i no el partit i pot passar de tot (segueixo insistint amb un model electoral de llistes obertes…).

Les eleccions les ha guanyades el PSC Progrés, això sí passant de 7 a 6 regidors. Hi havia qui deia que el fet que enguany ICV es presentés per separat restaria força suports als Socialistes però finalment els Eco-Socialistes sols els han esgarrapat un regidor. Pel que he sentit estan una mica capbaixos ja que tenien millors expectatives. Tot i així crec que és una bona notícia que algú com Josep Maria Carles sigui al consistori; ho dic perquè hi he tractat força i el considero una persona dialogant i amb mà esquerra, valgui el sarcasme. Llàstima que la Sol Gasch no hagi pogut ser-hi. Haurem de veure si l'univers paral·lel de la política no acaba devorant-lo.

On sí que estan per llençar coets és a casa els Convergents. Han passat de 3 a 5 regidors i l'Albert Batalla té molts números per ser alcalde. Estava cantat que presentar com alcaldable algú amb la seva facilitat de paraula i la seva trajectória de diputat havia de reportar beneficis. El que no estava tan cantat és que amb això n'hi hagués prou per a que CiU pogués optar directament a l'alcaldia. Crec que ha estat clau el paper que aquí han jugat les persones del seu equip. S'han passat la darrera legislatura sense fer soroll, fent la seva feina i evitant en la mesura del possible que el fet de ser al poder els desgastés i que l'oposició els esquitxés. Una jugada intel·ligent que segur ha convençut a més d'un a qui la joventut de l'alcaldable el feia dubtar.
I és que aquest és un dels peros que se l'hi han tirat en cara a l'Albert Batalla: la seva joventut. Sincerament hi ha coses que em fan més por, com ara aquesta obsessió del seu partit a nivell nacional per donar una imatge d'ordre total i d'establishment que tant agrada a les classes més benestants; crec que això l'únic que fa és allunyar-los de la gent de carrer. Espero doncs que l'Albert segueixi com fins ara, sent una persona propera a la gent i amb els peus tocant a terra.

Sempre hi ha a qui les coses van bé i a qui no tant, la cara i la creu. Aquests darrers serien la gent d'ERC. Es preveia una caiguda dels resultats però poder no d'una forma tant dràstica. Han passat de 6 a 4 regidors, de ser alternativa de govern a tercera força política. Era de preveure un desgast pel fet de ser al govern i per la feroç, i en ocasions vergonyosa, oposició del grup de Progés; ara bé, crec que s'enganyarien a ells mateixos si pensessin que aquesta és l'única causa dels mals resultats ja que hi han coses que molta gent pensa, i segurament tenen raó, que no s'han fet bé. Una sensació de que les coses es podrien haver fet amb més sang, amb més rigurositat i sobretot amb més efectivitat. És cert que es van agafar les rendes amb una situació econòmica difícil però no em serveix d'excusa. Això farà que no es puguin fer tantes coses però les que es puguin fer s'han de fer bé. Estic convençut que l'equip del Jordi Ausàs hi ha posat tota la bona fe del món, però a vegades amb bona fe solsament no n'hi ha prou.
Ara bé, és just reconèixer que hi han coses que sí s'han fet com déu mana i què molta gent ha valorat positivament el fet de que el Jordi és i ha estat sempre una persona sense complexes, d'una senzillesa que s'agraeix i a qui l'idea de pertinença a una elit no se l'hi ha ficat al cap. Personalment agraeixo l'esforç que han fet donant suport a les iniciatives que des de l'Assemblea hem proposat tot i que considero negatiu que ens haguem d'estranyar pel fet que l'Ajuntament doni suport a una associació juvenil a l'hora de tirar endavant els seus projectes quan precisament el que escasseja a la Seu és això, moviment juvenil. Poder és que no hi estàvem acostumats…

Sobre el PP seré si fa no fa com ells als propers plens, breu. Mantenen un vot fidel però que no té volada. Pesa molt l'imatge del seu partit a nivell estatal així com la figura a les seves llistes de certs elements de dubtosa higiene democràtica que semblen no haver entés que el seu paper a la nostra ciutat va acabar un afortunat Novembre de l'any 75. Avui en dia realment poc a pelar.

Fins aquí la meva versió, espero no excessivament subjectiva, de les eleccions. Però també vull comentar una mica el que ve després, que gairebé és més important: els pactes.
A la Seu per sort ningú té majoria absoluta i com va passar la passada legislatura i com passa a casi tot arreu, els grups electes hauran de pactar per formar govern. Tothom sap que aquests últims 4 anys a la Seu en Jordi Ausàs ha estat alcalde amb els vots de CiU, amb qui han format equip de govern. (6+3 regidors). Ara hi ha tres possibilitats: CiU+ERC, CiU+PSC i tripartit. La que a primer cop d'ull sembla més possible tinguen en compte com van anar les coses fa 4 anys és la primera amb la diferència que aquesta vegada l'Albert Batalla seria l'alcalde ja que Convergència té un regidor més que Esquerra i seria un detall per part d'ERC torna-los el favor de fa 4 anys. La segona segurament comportaria el repartiment de l'alcaldia, és a dir, 2 anys Jordi Mas, 2 anys Albert Batalla. La tercera, i més improbable donades les males relacions entre ERC i PSC, segurament duria algun segell dels papes de de Barcelona tot i que ja han dit que en principi donen llibertat de pactes.

Així és com estan les coses. I com ho vec jo? Fotut. Fotut perquè a la majoria de llistes hi sobra gent i n'hi falta d'altra. M'agradaria poder fer el meu "onze ideal", anar agafant uns d'aquí uns d'allà, tu sí, tu no…. Trobo que hi ha gent molt poc preparada i per contra falta gent imprescindible.
Preferències de pactes? Jo sóc d'aquells que pensa que és més fàcil dir el que no m'agrada que el què vull. Ho dic obertament: no vull PSC-PROGRÉS, ni a l'alcaldia ni a l'equip de govern. Una gent que utilitza el fet que l'ajuntament ens doni suport a l'hora de tirar endavant els nostres projectes únicament per desgastar l'equip de govern fa fàstic. Així és com pretenen ajudar els joves a presentar iniciatives? Tanta ràbia els fan les nostres idees? Tinc clar que amb ells allà dins nosaltres tenim la porta tancada perquè el seu sectarisme els pot per sobre de tot i ens convertim en una gent que fa nosa i que cal silenciar i reedreçar. Senyors del PSC, nosaltres no som com en Carod i Cia…

Com somio les coses? Somio amb una Cup a la Seu, que sigui capaç d'engrescar totes aquelles persones que trobo a faltar o que penso que s'han equivocat d'equip. Si no hi poden ser que almenys facin de Cruyff's. També que pugui atreure tota aquella gent a qui han pervertit el significat de la paraula política. Per últim que torni la il·lusió a tots aquells que somien amb un Pirineu digne dins uns Països Catalans lliures. Deia en Toni Messeguer que per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi…Doncs Som-hi!
Per cert als que dieu que vau votar un o vau deixar de votar l'altre perquè a la Seu s'han de fer coses, a que us referiu? Expliqueu-m'ho perquè això de crèixer per crèixer no ho entenc. En aquest sentit el Jordi Dalmau em sembla que té propostes interessants.
Bona Nit.

2s comentaris